Gauguin i Van Gogh. L’amistat tempestuosa

Paul Gauguin (1848-1903) es posa en contacte amb Theo van Gogh perquè, com a marxant d’art i empleat de la galeria Boussod & Valadon, per a la qual organitzava exposicions, vengués les seves obres dins de la seva cartera de clients. Theo, coneixedor dels deutes de l’artista francès, creu convenient fer un acord amb l’artista: accediria a intentar donar-lo a conèixer entre els seus clients i subministrar-li certes subvencions si ell accepta anar, al costat del seu germà Vincent, a Arle una temporada, perquè tots dos es nodrissin mútuament de les seves influències i poguessin treballar retirats del soroll parisenc. Gauguin no té altra opció que acceptar  –a contracor–, però aquest acord no li va agradar des del primer moment. Per a l’artista és com si estigués prostituint el seu art.  

Amb aquesta disposició negativa, Gauguin es trasllada a Arle l’octubre del 1888. Allà el rep un entusiasmat Van Gogh, ansiós de conèixer-lo i de poder gaudir del seu art molt de prop. 

Gauguin va passar dos mesos a Arle, amb una actitud aspra i seca envers l’artista holandès. Aviat va assumir la direcció de la Casa Groga, on Vincent residia, establint així un ordre sobre gustos que el seu company va acatar sense oposar-s’hi.  

Les obres de Van Gogh comencen a omplir-se de les influències de Gauguin.  Durant les primeres setmanes Gauguin encarrilava la relació artística amb l’holandès a tenir un imitador, i Vincent, per respecte al que ell considerava un mestre, no s’oposava a seguir les seves indicacions. Això a poc a poc va minar la paciència de Vincent, que es frustrava constantment a causa de les correccions incessants de Gauguin. Tot aquest cúmul de relacions complexes va acabar per esclatar el 23 de desembre.  

Gauguin decideix passar un parell de nits fora de la casa, en una pensió, i Vincent es preocupa molt quan no el troba més d’una nit seguida a la seva habitació. Quan el troba acaben tenint una greu discussió que provoca la sortida de nou de Gauguin de la casa i l’automutilació del lòbul de l’orella per part de Van Gogh. Ferit i confús decideix embolicar el lòbul de l’orella tallat i anar a un local a lliurar-li-ho a una noia, oferint-l’hi com a regal. Després d’aquest incident, Vincent va ser ingressat a l’hospital de la ciutat, mentre que Gauguin fa les maletes i se’n va d’Arle. Els dos artistes no es van tornar a veure mai més.

A l’obra de Van Gogh podem veure la clara influència que Gauguin havia exercit sobre ell. Van Gogh s’apropa a Gauguin com un admirat mestre, el respecta i intenta connectar artísticament amb les seves idees. Les pinzellades emprades són molt curtes, mitjançant petits punts i lleugers tocs de color. Per als contorns recorre a la tècnica del cloisonnisme, ressaltant amb una línia fosca les siluetes. Els tons, foscos i tristos, sintonitzen amb el gest de les dues dones.

Els quadres s’assemblen en la forma, però les intencions de tots dos són ben diferents. Gauguin pretén independitzar les seves obres de l’estat d’ànim de l’artista, de l’impuls. Això Vincent no estarà disposat a fer-ho. De fet, Van Gogh ens presenta una evocació familiar. Acudeix al passat i somia amb la mare i la germana mentre passejaven pel familiar jardí parroquial. 

Els quadres dels records de Van Gogh van suposar un canvi radical per a tots dos. Les seves idees artístiques eren incompatibles. La competència, a partir de llavors, determinarà el dia a dia d’aquests dos artistes.

“Hem fet algunes excursions pels bordells, i és probable que al final hi anem sovint a treballar. En aquests moments Gauguin té en marxa un quadre del mateix cafè nocturn que jo també vaig pintar, però amb figures vistes als bordells. Promet convertir-se en una cosa bella”