Èxit. La feina de Jo

Com van passar les obres de Vincent d’acumular-se unes sobre les altres sense trobar cap comprador a ser tot un èxit i aconseguir consolidar-li com el gran artista que realment va ser? Aquí és on entra la figura fonamental de Johanna, la dona de Theo.  

Jo, com li deien a casa, quan feia poc més d’un any que s’havia casat amb Theo van Gogh, es va trobar vídua, amb un nen de tot just un any i amb l’herència artística del seu cunyat: més de 400 pintures i 700 dibuixos originals de l’artista, i tota la correspondència que anys enrere el seu marit havia mantingut amb el seu germà Vincent. El que avui seria una herència milionària, aleshores no valia absolutament res.  

Dotada d’una alta sensibilitat, sempre va veure el potencial que tenien les obres del seu cunyat Vincent, així que, quan va rebre l’herència de tota l’obra pictòrica de l’artista, va decidir lluitar pel reconeixement que aquesta mereixia. 

Seguint els consells que Theo va deixar a les seves cartes, Jo va començar a contactar amb crítics i artistes que ella ja coneixia i, el 1892, va començar a fer exposicions sobre l’obra del seu cunyat a Amsterdam. En total va fer unes vint petites exposicions de l’obra de Vincent que van encantar gran part del públic que va tenir la sort d’admirar-les.  

Quinze anys després de la mort de Van Gogh i gràcies a la feina incasable de Jo, es va celebrar la primera exposició monogràfica sobre l’artista al Museu Stedelijk, que va fer esclatar el coneixement de l’obra de l’holandès, que va traspassar fronteres.  

La feina de Jo no es va limitar només a donar a conèixer l’obra pictòrica de l’artista. També es va encarregar de recopilar, traduir i començar a publicar les cartes que havien sortit de la mà del seu cunyat.  

Després de vendre unes 200 obres, decideix reservar-se la resta d’obres per a ella i així, després, que les heretés el seu fill Vincent Willem que, anys més tard, les va deixar a l’Estat holandès per crear el 1962 la Fundació Vincent van Gogh amb l’objectiu principal de recopilar la quantitat més gran d’informació gràfica i escrita que l’artista havia generat en vida. Els hereus de l’holandès venen la resta de la col·lecció a l’Estat holandès perquè es fundi un museu propi.

Retrat del Dr. Gachet (1890), venut el 1990 per la casa de subhastes Christie’s per 82,5 milions de dòlars a un col·leccionista japonès no identificat, i que està valorat avui dia en més de 139 milions.

Camperol en un camp (1889), venut el 2017 per Christie’s per 81,3 milions de dòlars a un col·leccionista privat a Nova York.

Gerro amb quinze gira-sols (1888), venut per la nora del magnat nord-americà Chester Beatty el 1987 per 74,5 milions de dòlars a un col·leccionista privat.

“La vinya vermella” (1888) va ser un dels pocs quadres que Van Gogh va tenir la satisfacció de vendre durant la seva vida. Va ser un dels sis llenços que va presentar per a l’“Exhibició anual dels XX” el 1890 a Brussel·les, i va ser venut per 400 francs a la també artista i col·leccionista Anna Boch.
Embolicant tota l’escena en tons vermellosos, van Gogh ens porta en aquesta obra un moment quotidià dels camps de la Provença: la verema en un capvespre de tardor. Ho domina tot el vermell i el groc. La pinzellada, que és ràpida i vibrant, es torna concèntrica al voltant del sol brillant. Les dones que treballen a la vinya estan ressaltades amb una línia més fosca, seguint la tècnica del cloisonnisme, influència de Bernard i Gauguin.

“No puc fer res davant del fet que els meus quadres no es venguin. Arribarà un dia, però, en què es veurà que valen més que el preu que ens costen els colors que faig servir i el que gasto per subsistir, que ja en si és molt poc”

Autoretrat sense barba (1889), venut per Christie’s el 1998 per la quantitat de 71,5 milions de dòlars a un col·leccionista desconegut. Valorat avui dia en més de 95 milions de dòlars.

Retrat de Joseph Roulin (1889), venut el 1989 per 58 milions de dòlars. Adquirit pel MOMA de Nova York. Valorat avui en més de 100 milions de dòlars.

Camp de blat amb xiprers (1889), venut pel fill del col·leccionista Emil Georg Bührle a l’empresari americà Walter H. Anneberg per 57 milions de dòlars el 1993. Ara valorat en més de 86 milions de dòlars.

Lliris (1889), venut per Sotheby’s el 1987 per 53,9 milions de dòlars. Avui dia valorat en més de 102 milions de dòlars. Venut pel fill de la mecenes d’art nord-americà Joan Whitney Payson a l’empresari australià Alan Bond.